Arribar al nord de l’Índia és acceptar que no tot tindrà una explicació clara, que les respostes no sempre són necessàries i que el viatge, més que un recorregut, és una fricció constant entre el que creies saber i el que tens davant dels teus ulls. Aquí no s’hi ve a confirmar idees, sinó a qüestionar-les.
El primer impacte és sensorial. L’aire fa olor d’encens, de pols, de menjar calent i de fum. Els sons no s’aturen mai: clàxons, pregàries, veus que se sobreposen. Tot passa alhora, sense demanar permís. Durant els primers dies, el cos avança tens, intentant imposar ordre mental a un lloc que no el necessita.
Delhi és el primer contacte inevitable i, alhora, una advertència. La ciutat no es presenta: t’arrossega cap a dins. Vella i nova, elegant i ferida, Delhi sembla recordar-te que el passat no desapareix, només s’acumula. Entre mercats impossibles i tombes silencioses, comences a entendre que l’Índia no és un país per recórrer amb presses.
Més endavant, el viatge es desplega en capes. A Agra, el marbre blanc del Taj Mahal apareix gairebé irreal, com si no pertanyés al soroll que l’envolta. La bellesa aquí no està separada del caos: hi conviu. I potser és per això que commou tant.
El Rajasthan és una altra cosa. És color i distància. Fortaleses que observen des de les altures, ciutats que semblen pintades a mà, desert que obliga a alentir el pas. Jaipur, Jodhpur, Udaipur… noms que sonen a conte però que són plens de vida quotidiana. Infants jugant, comerciants esperant, dones que caminen dretes amb saris impossibles. Tot succeeix amb una lentitud diferent, com si el temps tingués una altra densitat.
I després et topes amb Varanasi. I Varanasi no s’explica. Es contempla. A la riba del Ganges, la vida i la mort deixen de ser oposades i passen a ser veïnes. Hi ha alguna cosa profundament incòmoda i, alhora, profundament honesta en aquesta convivència. A trenc d’alba, les barques avancen en silenci mentre el riu ho observa tot, impassible. Al capvespre, el foc i els cants tornen el viatger a la seva petitesa.
Quan el cos demana treva, el nord encara guarda refugis. L’Himàlaia apareix com un xiuxiueig. Rishikesh, Dharamshala, Manali… llocs on el soroll es dissol i el viatge es torna interior. Aquí s’aprèn que descansar també forma part del camí.
Viatjar pel nord de l’Índia no és acumular llocs, sinó aprendre a observar. A no entendre-ho tot. A acceptar la contradicció, l’excés i la bellesa imperfecta. És un destí que incomoda, però també ensenya. I quan te’n vas, alguna cosa s’hi queda amb tu, sense saber ben bé què és.
Potser és això el que fa que tants vulguin tornar-hi.